Modalització, anàfora, catàfora i dixi: guia de recursos lingüístics
Modalització
És la presència de l’emissor en un text.
Primer n’hi ha que dir el grau de modalització del text, és a dir, si hi està molt o poc modalitzat. Després, si hi apareix la 1a persona i la resta, tot amb exemples que ho justifiquen i explicant-lo: per què l’autor l’empra, quina és la seua funció en el text, etc.
Habitualment apareix reflectida al text mitjançant:
Utilització de la 1a persona del singular o del plural
L’ús d’aquesta 1a persona és l’evidència de la modalització.
Elements emfatitzadors
Es tracta de les cometes, la lletra cursiva, la lletra negreta, la font tipogràfica, etc.
Aquests recursos serveixen per a organitzar el discurs i facilitar-ne la comprensió. Per a més, les cometes i les cursives poden resultar elements específicament modalitzadors en tant que poden indicar: un canvi de llengua o registre, una citació textual, que determinades paraules, frases o fragments que apareixen al text no en formen part, o l’ús connotat del llenguatge.
Elements lèxics valoratius
De vegades la modalització es manifesta mitjançant la tria d’un lèxic determinat, amb el qual s’expressa el punt de vista de l’emissor. Aquest lèxic pot pertànyer a qualsevol categoria gramatical:
- Adjectius: lamentable, agradable...
- Adverbis i locucions adverbials: afortunadament, sens dubte...
- Verbs: alguns utilitzats en 1a persona expressen l’actitud de l’emissor sobre allò que diu (pensar...). Així mateix, les perífrasis d’obligació i de probabilitat esdevenen també traces modalitzadores en tant que presenten les accions com a necessàries o possibles.
- Substantius: virtut, desgràcia...
- Interjeccions: ai, oh...
- Unitats fraseològiques com refranys, frases fetes, locucions i maneres de dir: ser un tros de pa...
La derivació
L’ús d’alguns prefixos i sufixos afegeix connotacions especials als termes que acompanyen, com afecte, familiaritat, rebuig... Ex: mareta, pesadíssim...
Elements pragmàtics
Requereixen la interpretació global del discurs a partir d’una situació comunicativa concreta. Les seues traces no es troben reduïdes a un mot, una frase o un fragment presos de manera aïllada de la resta del text.
- La ironia: és el recurs retòric que consisteix a expressar un significat amb un llenguatge aparentment contrari. Sovint s’utilitza amb intenció humorística o burlesca.
- La interrogació i l’exclamació retòriques: consisteix a emetre una pregunta que en realitat correspon a una afirmació. Amb un sentit semblant caldria parlar de l’exclamació retòrica, que només pretén subratllar o emfasitzar la idea expressada en forma exclamativa.
- Canvis de llengua i registre: l’emissor d’un text pot decidir introduir diferents varietats de la llengua i també la utilització d’altres llengües amb un caràcter marcadament modalitzador.
L’anàfora
És la relació entre un element d’una oració i un altre de la mateixa o de diferent oració a través d’una identitat de referència o de sentit. Els pronoms, determinants i altres paraules de sentit genèric, com ara cosa, fet, qüestió, etc., es refereixen o substitueixen altres elements ja coneguts en el text. En l’anàfora, l’element conegut precedeix el substitut, és a dir, l’anàfora substitueix un element anterior.
Ex: M’ha dit que no vindrà, cosa que no em sorprèn.
La catàfora
Té un funcionament semblant al de l’anàfora, però l’element conegut apareix després de l’element substitutori. En la catàfora és freqüent un sentit emfàtic, pel fet d’avançar o anunciar que es dirà quelcom, suposadament important.
Ex: T’ho dic, no vull que torne a passar!
L’el·lipsi
També és coneguda com a anàfora zero i consisteix a suprimir un element redundant.
Ex: Nosaltres anirem, (∅) ho preguntarem i, (∅) decidirem.
Cohesió lèxica
És la relació semàntica que s’estableix entre dos o més elements lèxics. Les relacions més importants que hi poden aparèixer són:
- Repetició: on es produeix la identitat total.
- Sinonímia: on hi ha identitat de significat.
- Relació lèxica de contrast: era una relació d’amor i odi.
- Hiponímia: és una relació lèxica entre dues paraules en la qual el terme hipònim s’inclou semànticament en l’altre.
- Hiperonímia: és una relació lèxica entre dues paraules en la qual el terme hiperònim inclou semànticament l’altre.
- Relació pragmàtica: és a dir, la relació amb els coneixements enciclopèdics dels interlocutors. Ex: No li agrada l’hivern, no suporta el fred.
Dixi
La referència als elements extratextuals de la situació comunicativa es vehicula a les coordenades temporals, personals i espacials.
Dixi personal
Són els elements lingüístics que remeten als participants en l’acte de comunicació: possessius personals, pronoms febles, pronoms forts, morfemes personals...
La forma de primera persona del plural, nosaltres, presenta quatre possibilitats referencials:
- Plural de modèstia: és típic dels textos expositius de l’àmbit acadèmic i científic. Es tracta d’un plural fals, ja que, de fet, és una única persona.
- Nosaltres inclusiu: inclou el receptor i l’emissor.
- Nosaltres exclusiu: inclou l’emissor i exclou possibles receptors.
- Nosaltres global: inclou l’emissor i gran part de la societat.
Com a varietat de la dixi personal apareix la dixi social, que indica el tipus de relació existent entre els interlocutors, que pot ser:
- Formal: s’utilitzaran formes de tractament com «vostè», nom acompanyat de cognoms, títols com «senyora», «il·lustríssim/a», «molt honorable»... Indiquen un estatus social diferent, una falta de confiança, etc.
- Informal: s’utilitzarà el tractament de «tu», però també fórmules com el nom del receptor, l’ús de l’article davant del nom, hipocorístics i altres apel·latius familiars...
Dixi temporal
Són els elements lingüístics que remeten a allò que es diu «temps de l’enunciació»: aquells que relacionen allò que es diu respecte del moment en què es diu. Són els adverbis de temps, els temps verbals...