Registre Científicotècnic: Característiques, Sintaxi i Lèxic

EL REGISTRE CIENTIFICOTÈCNIC

INTRODUCCIÓ

Factors contextuals: el tema és especialitzat, el canal és escrit, la intencionalitat és objectiva i el grau de formalitat és alt. Habitualment s'empra la llengua escrita, però en conferències o jornades per als versats en la matèria es pot fer ús de l'oral (llegit o preparat), anomenat oral no espontani.

Gèneres textuals

Tractats i articles científics, informes tècnics, comunicacions i ponències en congressos, tesis doctorals, assaigs científics, revistes especialitzades, etc.

Àmbits d'ús

És una varietat vàlida per a l'ensenyament universitari i secundari. També s'usa a l'àmbit empresarial (informes tècnics) i periodístic (articles en revistes especialitzades).

Tipus de text

Expositius i argumentatius. També, en ocasions, amb fragments descriptius i instructius.

Característiques generals

Un tret essencial del llenguatge científic i de la tècnica és el seu afany d'objectivitat. Pretén neutralitzar la subjectivitat per mitjà d'un llenguatge fred i impersonal, ja que s'espera que l'observador descrigui la realitat amb independència de les seves emocions i sentiments. També li és pròpia la simplicitat o la claredat en l'exposició de les idees. S'allunya dels circumloquis, les redundàncies i qualsevol tipus d'ambigüitat.

El text es presenta perfectament ordenat i planificat, amb les idees ben lligades mitjançant connectors lògics i estructurals com: mentre que, d'altra banda...

Aquest llenguatge es caracteritza per la seva precisió lèxica: es tria el mot just. La precisió es basa en l'ús de dos recursos: la monosèmia i la denotació. Així, el llenguatge científic i tècnic és monosèmic i denotatiu, ja que són termes unívocs, que es poden interpretar d'una sola manera, normalment amb un sol significat, i amb significació denotativa (sense connotacions, ressonàncies emotives o valoracions socials). Són monosèmics, denotatius i unívocs els mots: tornavís, analgèsic, automòbil, microprocessador, faringitis...

També és pròpia del llenguatge cientificotècnic la tendència a la universalitat, amb l'ús de radicals grecollatins que generen paraules similars en les diverses llengües, i de manlleus que permeten el pas d'una llengua a una altra del mateix mot. Són mots recompostos o formats amb radicals grecollatins: grafologia, dermatitis, cefalòpode, ortodòncia, etc. Són manlleus: film, mòdul, escàner... És perfectament normatiu de la llengua, amb abundància de cultismes com àdhuc, d'antuvi, o d'altres, i pseudoderivats com auriculars o apicultor.

La sintaxi del registre científicotècnic

• Ús gairebé absolut d'oracions enunciatives (bandejant les exclamatives i les desideratives).
• També ús d'oracions passives i impersonals.
• Ús d'oracions simples, amb l'intent de no abusar de la subordinació, que pot dificultar la comprensió.
• Ús de la tercera persona del plural o del singular. No sol fer ús de la segona ni de la primera persona, ja que vol ocultar la presència d'interlocutors.

El lèxic científicotècnic

• Ús de llenguatges formalitzats i de codis propis (símbols algebraics, químics, fonètics...).
• Ús de termes que denoten d'una manera unívoca els conceptes de les diferents especialitats, anomenats tecnicismes. Els termes cientificotècnics es creen a partir de diversos procediments:

• Derivació: voltatge, clorat (de vegades amb afixos particularment cultes: lentícula, bulbil, neurita).
• Composició pròpiament dita: cobreobjectes.
• Composició sintagmàtica: gas noble, pes atòmic, búfal africà, bromur de metil.
• Habilitació (canvi de categoria gramatical), com la substantivació de l'adjectiu extractor per a denominar una determinada màquina.
• Abreviació: Fe (símbol de ferro), PET (sigla de polietilè tereftalat), amonal (acrònim d'amoni i alumini), etc.